El Grupo Prisa

El Grup PRISA (Promotora de Informaciones, SA) ha constituït durant molts anys l’empresa de comunicació privada més gran de l’Estat Espanyol. Les seves xifres superen en tots els àmbits a la dels seus competidors, tant pel que fa a nombre de publicacions, com el de facturació, treballadors en nòmina i, per descomptat, capacitat de difusió i influència. Des dels seus orígens, PRISA ha experimentat un camí ascendent, que abastava cada cop més àmbits de negoci, més expansió territorial i beneficis multimilionaris que s’engrandien any rere any.

Però el creixement del grup també va comportar un endeutament multimilionari, que lluny d’estabilitzar-se s’anava engrandint any rere any fins a desembocar en una situació del tot insostenible. L’any 2010 el Fons d’Inversió Liberty Adquisitions va comprar el 50% del grup, convertint-se en l’accionista majoritari i modificant de dalt a baix l’estructura de la propietat d’aquest històric holding mediàtic.

Però el que ara s’ha convertit en un gegant amb els peus de fang va començar sent un projecte humil i esperançat per crear un diari de renovació en plena transició democràtica espanyola. I és que la història del Grup PRISA no s’entén sense el diari El País, rotatiu d’informació generalista nascut durant els convulsos anys 70 i que va superar totes les expectatives des del primer moment (els 180.000 exemplars del primer exemplar es van quedar molt curts).

La societat gestora de El País va aparèixer durant el tardo franquisme, alenada en bona part per la reforma de la llei de premsa de 1966 (la coneguda com a Llei Fraga). El 18 de gener de 1972 es va constituir una societat amb 500.000 pessetes de capital aportades a parts iguals per José Ortega Spottorno (fill d’Ortega y Gasset, que es convertirà en el primer president de la societat), Carlos Mendo, Darío Valcárcel, Juan José Carlos i Ramón Jordán de Urriés.

Al maig d’aquell mateix any es van incorporar al projecte desenes de nous accionistes. Tots ells es caracteritzaven pel seu caràcter liberal i aperturista, però no incloïen cap extrem polític. Entre els 40 nous participants hi havia intel·lectuals, notaris i, fins i tot, un pilot d’Iberia. Però entre aquets promotors hi destaquen alguns noms propis. La família Noguera (Banc de València) i Josep María Santacreu (que al 1975 es feu amb el control del Diario de Barcelona) van endur-se bona part de las accions. Però aquesta etapa del Grup PRISA no s’entén sense l’entrada d’una figura cabdal: Jesús de Polanco.

Aquest madrileny, proper al llavors subsecretari d’educació Ricardo Díez Hochleinter, havia fundat l’editorial Santillana al 1958. Dos anys després la seva empresa es convertia en societat anònima i començava una expansió per Amèrica Llatina gràcies als seus bons resultats. Polanco va interessar-se en el nou projecte invertint-hi 300.000 pessetes i es va fer així amb una part important del capital. Quan, després de molts entrebancs, el diari El País va veure la llum el 4 de maig de 1976, la societat gestora ja contava amb més d’un miler d’accionistes.

El rotatiu va esdevenir un èxit immediat i sense precedents. La heterogeneïtat del seu accionariat, l’aire de canvi que suposava i, sobretot, l’aposta per la renovació democràtica i constitucional va situar El País (i amb ell, el Grup PRISA) en una posició dominant en el mercat.

Des de la seva primera etapa es va acusar a El País  de ser el “diari governamental”. El seu tarannà de canvi va fer que es posicionés a favor del primer govern socialista de Felipe González, malgrat que la seva junta d’accionistes no contava amb cap militant destacat del PSOE. Tot i que l’espectre ideològic de la seva línia editorial es mostrava propera a la del partit governant, El País va viure episodis convulsos en els que va mostrar una clara oposició al govern de González.

Un dels grans punts d’inflexió el va marcar la junta d’accionistes de 1984. En ella es van reformar els nous estatuts del grup i es va consolidar la figura de Polanco com a home fort de l’empresa després d’un seguit de tensions internes. Les noves normes permetien a PRISA gestionar tots els mitjans de comunicació, propis i aliens, i també li donaven la possibilitat de participar en altres empreses.

El nomenament de Polanco com a president executiu de la societat va suposar la consolidació d’un grup que no havia parat de créixer. És prou significatiu un article aparegut en aquella època a  El Europeo titulat “Polanco, con PRISA y sin pausa”. Anys més tard, al 1991, el Herald Tribune va afirmar que “en cap país cap home té el poder de Polanco a Espanya a través del seu imperi de ràdio i publicacions”[1]

Els anys 80, amb un diari ja consolidat, suposen una època d’expansió i bonança pel Grup PRISA. Jesús de Polanco continua sent l’home fort en l’aspecte empresarial i Juan Luís Cebrián, que fins llavors havia figurat com a “poder periodístic”, passa a ser el CEO (director executiu) del grup.

Aquesta segona i gran etapa d’expansió es caracteritza per la conquesta del negoci  audiovisual. Durant els anys 80 i 90 PRISA desenvolupa una política de creació i adquisició de mitjans audiovisuals que li ha suposat uns resultats desiguals. Moltes de les seves empreses han aconseguit una audiència important (en molts casos líder) així com uns ingressos poc menyspreables. Però el deute econòmic contret pel grup matriu a causa d’aquestes operacions portarà a PRISA a un a situació summament delicada.

L’any 1981 el grup va fer el primer pas ferm de la seva expansió al crear la Promotora de Emisoras SA (PRESA), que s’encarregaria de demanar llicències de ràdio a partir de 1981 amb la mirada també posada en una eventual llei que permetés les televisions privades.

L’any 1983 PRISA va apostar per crear Radio[2] El País, però els resultats no van ser els esperats. El grup es va interessar llavors per la Cadena SER, líder en el camp de les ràdios privades. Després de dures negociacions va aconseguir fer-se amb el control majoritari a parir de 1985, encara que Cadena SER seguia aglutinant multitud d’inversors, com el mateix Estat (25%), que posseïa participacions ens mitjans privats per herència d’una llei franquista.

Un any més tard el mateix diari del grup (El País) es fa ressò que PRISA ja controla el 71,2% de la Cadena SER. L’any 1990 Cadena SER, experimenta un canvi estructural i de direcció. Unes modificacions que són vistes com un dels últims passos del grup per controlar la cadena.

Un any abans, PRISA havia decidit convertir-se en un Holding d’empreses de comunicació. A partir de llavors, els beneficis de les seves publicacions i emissores podien revertir en altres suports. També aquell mateix any s’inicia un canvi de cicle al diari amb la sortida de Cebrián com a director de El País.

La influència que PRISA va aconseguir amb Cadena SER no va estar exempta d’alguns episodis polèmics. De fet, el diari del grup ja havia experimentat reaccions semblants per part de la competència o els grups polítics menys afins. El holding i el govern de Felipe González arriben a un acord l’any 1995 pel qual PRISA adquiria la participació pública de la cadena per una quantitat de diners que segons els opositors, encapçalats pel rotatiu El Mundo, era “una ganga”.

També un any abans, el grup PRISA i Cadena SER havien viscut un mal tràngol amb el Cas Benegas. L’emissora havia tret a la llum una conversa privada entre el socialista Alfonso Guerra i dos interlocutors més on parlaven sobre muntar un grup mediàtic afí. Tant en aquest escàndol com en d’altres que succeiran amb posterioritat, El País va prendre part a través de les seves editorials i articles al mostrar-se favorable a les decisions del grup.

En el seu afany expansionista, el Grup PRISA també va voler participar en el repartiment de les noves televisions privades. A finals de 1984 crea la societat Sogetel i cinc anys després, al 1989, inicia les converses amb Canal+ França per oferir emissions de televisió de pagament. En el repartiment de les llicències de televisió privada aconsegueix que Canal+ sigui una de les tres televisions escollides, desbancant Univisión, l’aposta del Grupo Zeta i Rupert Murdoch.

A mitjan dels 90, PRISA fa una de les seves apostes més arriscades. Sogetel (Sociedad de Gestión de Cable) es crea amb un capital de 8.000 milions de pessetes aportades pels mateixos socis de Canal+. L’any 1996 també s’aposta per Sogecine (productora de cinema) i Sogepaq (distribuïdora de mitjans audiovisuals).

En aquest sentit també es crea Cablevisión l’any 1995, amb participacions de Sogecable, Telefónica (inclosa a Telecartera) i l’instal·lador de cables elèctrics Abengoa. Després de restar mesos sense poder emetre per un buit legal, el nou govern popular frustra l’expansió de la nova empresa.

Malgrat els entrebancs, PRISA segueix apostant pel creixement i a partir de 1990 el Holding de Polanco comença a invertir a l’estranger. En un primer moment posa el punt de mires tant a Europa com a l’Amèrica Llatina, malgrat que per diversos motius només podrà expandir-se en aquest últim àmbit.

En el seu moment àlgid, el grup PRISA arriba a controlar o tenir participacions en desenes de publicacions i mitjans audiovisuals sud-americans. Entre d’altres, controla Radio Caracol, a Colòmbia, o la mexicana Radiópolis, l’emissora més escoltada en aquest país. A més, PRISA aconsegueix participar en l’accionariat de publicacions tan emblemàtiques com Le Monde francès o el diari britànic The Independent.

Però el nivell d’expansió de PRISA era insostenible. Paradoxalment, la majoria d’apostes d’aquest grup mediàtic han acabat sent rendibles, i moltes d’elles són elogiades des d’un punt de vista periodístic. Però l’endeutament desorbitat de l’empresa a causa de les apostes expansionistes audiovisuals li han acabat passant factura.

A mitjan dels anys 90 PRISA va veure com la seva hegemonia i la pròpia imatge del grup es veia enterbolida per l’anomenada “Guerra del Futbol”. La competència ja s’havia mostrat reticent amb el Grup PRISA des que l’any 1995 va engegar el projecte de Cablevisión amb Telefónica. Però a partir de l’any següent les coses van empitjorar.

El repartiment dels drets del futbol per les següents temporades era un producte massa llaminer per les diferents empreses i es va iniciar una campanya mediàtica en cada un dels grups (Antena 3 TV, Grupo Zeta...) en contra dels altres. PRISA també va utilitzar els seus mitjans per desprestigiar a la competència.

Un altre dels casos de crisi fragant que va viure PRISA (en aquest cas en clau més interna i amb una vessant financera) van ser les turbulències de la filial Sogecable. Malgrat que l’any 1995 Canal+ va presentar beneficis, els guanys no van ser suficients per sufragar al despesa de l’aposta digital (CDS, Canal Satélite Digital), i Vía Digital, de qui havia absorbit les pèrdues després de la seva adquisició.

PRISA no va saltar de segle amb bon peu. L’any 2000 va sortir a borsa i entre aquest moment i 2009 el grup va invertir 6.2000 milions d’euros en adquisicions i inversions, uns diners que procedien de l’endeutament i estaven destinats a l’expansió audiovisual. Malgrat l’aposta per una nova estratègia (la cara més visible és el canal en obert Cuatro a partir de 2005) el grup mediàtic més important de l’Estat Espanyol no parava de contraure deute.

Segons dades fetes públiques pel mateix grup[3], PRISA va demanar un deute de 1.000 milions d’euros per pagar els costos de fusió entre Canal Satélite Digital i Vía Digital al 2002, dos crèdits per un total de 2.900 milions d’euros els anys 2006 i 2007 per una OPA sobre Sogecable (primer parcial i després total) i un altre crèdit de 600 milions d’euros per sufragar una OPA parcial sobre el grup Media Capital l’any 2006.

El deute astronòmic (de 5.135 milions d’euros l’any 2008) va obligar a vendre el 50% dels actius del grup l’any 2010 a un fons d’inversió internacional. Per la seva banda, un 25% de la editorial Santillana i un 16,2% de Unión Radio van ser comprats per fons de capital risc. Tot plegat deixa les empreses del grup en una situació delicada i un futur incert .

Malgrat tot, PRISA continua sent el grup mediàtic més important a nivell de l’estat. Les seves empreses constitueixen un referent periodístic en molts àmbits i han constituït una escola de milers de periodistes. Un d’ells, sense anar més lluny, és José Ignacio Gabilondo Pujol, més conegut com a Iñaki Gabilondo.